Marc teòric

Més aviat permissiu… o més aviat autoritari?

Crec que la majoria de nosaltres tendim a pensar en dos estils educatius bàsics: el permissiu i l’autoritari. Els veiem com a dos pols, entre els quals oscil·lem, i intentem no decantar-nos massa ni cap a un costat ni cap a l’altre. Sabem que no volem ser massa tous, però tampoc massa intransigents.

Us proposo repensar aquesta dicotomia per entendre millor on s’enquadren totes les idees que comparteixo amb vosaltres aquí. Enlloc de visualitzar una línia recta amb dos pols oposats, imaginem un eix de coordenades en el qual la vertical fa referència a l’afecte i l’horitzontal al control (no pateixis, em seguiràs de seguida).

A partir d’aquests eixos, l‘estil permissiu quedaria a la part superior esquerra: els pares permissius mostre molt d’afecte pel seu fill, l’escolten i li donen suport, però exerceixen poc control sobre el què fa. Li donen llibertat total i no li posen límits. La conseqüència sòl ser nens que no saben respectar les normes i que es creuen el melic del món.

L’estil autoritari en estat pur quedaria a baix a la dreta: són aquells pares que mostren poc afecte i suport als seus fills, però són molt exigents amb el què esperen d’ells. Els nens de pares autoritaris acostumen a ser poc emprenedors perquè no els han donat llibertat per seguir els seus interessos. Els costa persistir en les seves tasques i tendeixen a ser força immadurs perquè mai se’ls ha permès prendre decisions.

A baix a l’esquerra hi tindríem un “no-estil”: els pares que no mostren afecte pels seus fills i tampoc es preocupen de què fan o deixen de fer són els pares negligents, els que passen olímpicament, vaja. (Estic segura que cap de vosaltres cau en aquest grup, si no no estaríeu aquí, llegint això.)

Finalment, tenim l’estil que s’ha anomenat democràtic, que quedaria a dalt a la dreta. Tot apunta cap a aquest com el millor estil per al desenvolupament dels nens. M’hi estendré una mica més que amb els altres perquè és el que coneixem menys i el que més ens interessa aquí.

Els pares i mares democràtics…

  • Tenen un nivell d’afecte i de control alt, és a dir, saben quan han de donar afecte i quan han d’imposar uns límits.
  • Són persones dialogants i sensibles a les necessitats dels fills. Busquen acords i donen opcions.
  • Estableixen límits i són coherents en el seu compliment, però no són rígids: expliquen per què estableixen límits i per què s’han de complir.
  • Ajuden a afrontar situacions difícils.
  • Es preocupen per tot allò que afecta als infants.
  • Estimulen una actitud autònoma i responsable de l’infant.

Els fills de pares democràtics tendeixen a…

  • Tenir alts nivells d’autocontrol i autoestima
  • Ser capaços d’afrontar situacions noves amb confiança
  • Ser ersistents en les tasques que comencen
  • Tenir valors socials i morals interioritzats
  • Tenir una competència social molt desenvolupada

Sona bé, oi? Vist així, no hi ha dubte, tots voldríem ser pares democràtics! El problema és que no és tan fàcil. No podem dir “val, doncs a partir d’ara seré democràtic” (ah… tan debò!). La manera com eduquem és, en gran mesura, inconscient. “Ens surt així”, diem. De fet,

tenim uns patrons interioritzats (majoritàriament fruit de l’educació que vam rebre nosaltres de petits) que no són fàcils de canviar.

Per molt que nosaltres estiguem convençuts, si no convencem també el nostre subconscient no hi tenim gaire a pelar, perquè en el dia a dia salta el pilot automàtic. Si de debò volem ser pares democràtics i no només a estones, ens hem d’anar reprogramant a poc a poc.

Estàs engrescat/da? Comença el teu camí per aquí:

Respondre en lloc de reaccionar 1: calma’t

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *