Marc teòric

Som el què fem, no el què diem

La filosofia de Creixem junts es basa en una premissa molt senzilla:

els nostres fills no aprenen a partir del què els diem, sinó a partir del que veuen que fem.

Per això, si ens veuen amb la televisió engegada tot el dia, els semblarà que el normal és veure la tele a tota hora; si veuen que quan ens enfadem perdem els estreps i no som capaços de gestionar les nostres emocions, ells tampoc seran capaços de controlar les seves explosions emocionals; si els diem “no diguis paraulotes” però ens senten renegar a nosaltres a tort i a dret, ells faran el mateix; i així, un etcètera infinit.

La primera feina que tenim per educar els nostres fills el millor possible, doncs, és educar-nos a nosaltres mateixos en tot allò que els volem transmetre. Una tasca no gens fàcil, però que ens resultarà gratificant a nivell personal i en veurem els fruits en els nostres petits.

Hi ha tantes coses en les que som models (de fet, ho som en TOT), que no ho podrem pas canviar d’avui per demà. Però si comencem a prendre consciència d’allò que fem, mirant-nos a través dels ulls dels nostres fills, a poc a poc començarem a intuir quines actituds, reaccions i comportaments estan transmetent el missatge equivocat.

Segur que en alguna ocasió heu presenciat (o fins i tot heu protagonitzat) alguna escena similar a aquestes:

  • A la sortida del  supermercat, el Pau vol que la seva mare li compri aquella llaminadura que li agrada tant. La mare s’ha trobat una companya de feina i estan xerrant a la cua de la caixa mentre carrega la compra a la cinta. El nen li estira la samarreta i li diu “mama, em compres un xupaxup si us plau?” però la mare en aquell moment, està lícitament ocupada amb la compra i la conversa i no sent el seu fill. El nen torna a estirar-li la samarreta i somica “mama! Vull un xupaxup!”. La mare, sense deixar de buidar el carro li contesta “ara no, Pau”. “Mama!” li respon el Pau pujant el to de veu i amb les llàgrimes als ulls “és que em ve molt de gust i fa dies que no menjo cap llaminadura!”. “No cridis Pau, prou!”, rep per resposta. El Pau, desesperat, comença a cridar “ÉS QUE JO EN VULL UN, EN VULL UN, EN VULL UN!!!”. La mare, amb la paciència esgotada, es gira i li etziba cridant: “T’HE DIT QUE A MI NO EM CRIDIS!”

o…

  • La Paula i la Joana, estan jugant tranquil·lament a la sorra de la platja. La Paula està fent un forat amb la pala. La Joana fa pastetes. De cop i volta, la Paula s’adona que la seva germana està fent servir el motlle de peix, i li agafen unes ganes irrefrenables de fer un peix ella mateixa. Com que és més gran i físicament més forta que la Joana, s’hi acosta i al mateix temps que diu “deixa-m’ho!”, li estira el motlle de les mans amb força i li pren. La Joana es posa a plorar. El pare, que ho sent, s’hi acosta i deixa anar un “què passa aquí?” “La Paula m’ha pres el peix! El tenia jo!” diu la nena desconsolada. Ell, potser cansat de trobar-se en la mateixa situació cada dos per tres, s’acosta a la Paula i molt seriós li diu: “Joana, tu ja ets gran, ja ho saps, les coses no es prenen de les mans”. Mentre ho diu, li pren el peix de les mans a la Paula, li dóna a la seva germana i se’n torna a la seva tovallola.

Cal prendre consciència d’allò que fem, mirant-nos a través dels ulls dels nostres fills.

Em sembla que aquestes situacions ens poden haver passat a qualsevol de nosaltres. Vist des de fora, la incoherència sembla obvia, però quan ets tu el pare o la mare que ho està vivint, et pot passar sense ni que te n’adonis. Recordo ara mentre escric una vegada que, a taula, li vaig dir a la Duna: “el ganivet a la boca no, que et pots tallar la llengua!” i acte seguit vaig llepar la beixamel que regalimava del meu. Em vaig sentir tan ruc…

D’altra banda, cal dir que la mare del Pau pot tenir els seus motius per no voler que el seu fill es mengi un xupaxup en aquest moment, i el pare de la Paula i la Joana intenta fer el que li sembla més just. Aquí no volem debatre si el Pau s’ha de menjar el xupaxup o no, això és decisió de la seva mare d’acord amb el seu propi criteri. Tampoc parlarem ara de si el pare de la Paula havia de tornar el peix a la seva germana o no. Més endavant us parlaré amb detall de les estratègies que podem fer servir per gestionar aquests tipus de situacions. Però hem d’anar a pams, i ara el més important és començar a fer-nos conscients de les incoherències que hi pot haver entre allò que diem i allò que fem.

Perquè dono tanta importància a aquest punt? Doncs és molt senzill: perquè esperem del nostres fills que sàpiguen gestionar les seves emocions i no esclatin a plors i crits quan el món no és com ells voldrien… i nosaltres no som capaços de fer-ho quan el món no és com voldríem i els nostres nens esclaten a plors i a crits. No sé si em seguiu, intentaré explicar-me millor. Si el comportament del nostre fill ens posa dels nervis i ens sulfurem, aixequem la veu, i “el posem a ratlla”, no estem modelant en absolut una bona gestió de les emocions. El nostre objectiu ha de ser mantenir la serenor i gestionar el comportament indesitjat des de la calma. Fàcil de dir, oi? És la tasca més difícil (però també la més gratificant) si volem deixar de cridar, amenaçar i comptar fins a tres. Haurien donat la mateixa resposta la mare del Pau i el pare de la Paula si haguessin estat capaços de mantenir els seus nervis sota control?

Si el comportament del nostre fill ens posa dels nervis i ens sulfurem, aixequem la veu, i “el posem a ratlla”, no estem modelant en absolut una bona gestió de les emocions.

Segur que, si en alguna ocasió heu intentat mantenir la calma quan els vostres fills us treuen de polleguera, sabeu que aconseguir-ho sembla a vegades impossible. En les properes entrades us parlaré de com podem mantenir la calma quan la situació ens supera i veureu que, a més, aquest és un aprenentatge que resulta molt útil per mil situacions més que no estan relacionades amb els nens!

Leave a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *